La Miranda

Sant Vicenç còpia

Un dia de temporal a Cala Barques desde la Punta de la Torre o dels Ferrers.

La MIranda

La Miranda i Can Mena, on anys més tard Dionís Bennàssar hi passà els estius. Un mariner adobant xarxes mentre l’altre li mou conversa.

cala-barques III

Cala Barques i una vuitena d’embarcacions actives. El llaut en primer pla i a recer del Galerot era el de Joan Polar “Sargent”.

Fotos: Fotos Antigues Pollença

Entre Cala Barques i Cala Clara, existia un petit turó anomenat La Miranda. Des d’aquest lloc es podia observar tot l’entorn de Cala Barques, tant per comtemplar-la com per controlar, vigilar i, fins i tot donar avís als qui ho havien de menester. Eren els mariners els qui moltes vegades sortien amb bonança i entraven amb temporal, emperò no ho feien si veien foc a La Miranda. Quan això passava era senyal que no hi havia entrada a Cala Barques i havien d’anar a Cala Bóquer o, la majoria de vegades, a Cala Castell.

L’episodi més cruu de l’època de més activitat pel que fa a mariners a Cala Barques, passà a principis de s. XX, i La Miranda, almanco per uns instants, en fou protagonista:

Sis eren les famílies marineres de  Sant Vicenç: els Patrones, els Durai ( Ramón Castanyer pare, i els fills Pep, Tomeu i Ramon ), els Sargents ( Joan Polar i Damià Polar ), el Patró Martí Pesso, en Toni Mena o Toni Loco i els Coll Llargs.

A trenc d’alba d’un matí de desembre en Ramon “Durai” pare, en Damià “Sargent” i el Patró Pesso sortiren a treure les xarxes. Devia fer una mica de vent d’enterra, perquè en Ramón no dubtà a posar la llatina. L’antena era gran i podia dur molt de pedaç. En poca estona ja sortien de la Punta de Cova Blanca i treien La Galera. Allà darrera era una bassa d’oli. Només una mica d’aup. Però el vogar a bon ritme del Patró Pesso va ser suficient per arribar al primer torn abans que notassin l’escalfor del sol. Primer tragueren el torn que havien calat entre la Topina i Can Canten i Dormen i després anaren a treure el segon, just a l’Enfront de la Galera. Abraonats a proa, en Damià i en Martí estaven a punt de pujar el pedral damunt cuberta quan el crit den Ramon Durai els obligà a amollar-lo altre cop dins mar. En Ramon feia cara de pocs amics, la seva mirada quedà clavada banda fora. La mar, milles enllà canviava de color. El blau clar es convertia en un blau obscur, amb traces d’un gris fosc provocades per la negror dels núvols.
Anàren de través, fent camí, fins davant Fontanelles. Emperò en aquest punt el vent era fort, gelat i de gregal. Cenyiren amb dificultat fins la Cova Blanca per mor que la mar s’inflava de cada vegada més. Algún cop d’ona ja entrava per proa en el punt en què havien de virar per empopar-se cap a port. Va ser en treure Messina que en Ramon divisà foc a la platja – era senyal que havien d’entrar quan abans millor -. Uns instants després, a l’endret del Pou de l’Om i amb la barca damunt la cresta, el Patró Pesso els digué que Cala Barques era blanca. El temporal rompia damunt La Llosa i això els complicaria molt les coses. Al mateix temps, en Damià, amb la vista clavada a terra notà com un calfred li recorria tot el cos: “- Foc a La Miranda, no hi ha entrada!!!”. Els dos companys notaren tan gran la desesparació den Damià que els nervis soferts fins aleshores es convertiren en por. Girats tots tres mar enllà, aguantant esquits i colps provocats per l’agressivitat del vent i la mar, s’adonaren que la possibilitat de tornar enrera per entrar a Cala Castell era nula. La badia de Sant Vicenç amb una mar com aquesta era com un engolidor. No quedava altre remei que intentar-ho.
La força de dues ones immenses els posà damunt La Llosa, cosa que en Ramon sabia que havia d’evitar de totes totes, emperò li fou impossible governar el timó. La tercera els volcà el llaut.
El Patró Martí Pesso sortí pel Caló, malferit pels colps rebuts entre la Punta del Forat i el Galerot. De grapes, encara dins les ones, aferrant-se entre arena i pedres aconseguí arribar al Penyal d’Enmig, una petita roca en forma de ferradura que hi havia enmig de Cala Barques. Allà estava salvat. Abraçat al Penyal encara li quedaren forces per aguantar la correntia.
En Damià Polar ” Sargent ” i en Ramon Castanyer ” Durai ” mai no sortiren.

Anys més tard, i com si hagués viscut la història, Josep Pla firmava el Bodegó amb Peixos. Un relat que descriu, de manera molt simple, l’estat d’ànim de les persones que quedaren per sempre més sense en Ramon “Durai” i en Damià “Sargent”, i d’una Cala Barques, que per aquesta i d’altres raons mai més fou la mateixa.

” Era una escampadissa de cases insignificants, enllaçades amb una població remota per corriols i dreceres. Ni tan sols hi havia un qualsevol nucli urbà apreciable. Entre homes i dones, vells i criatures, devíem ésser unes trenta-cinc persones, i les cases ocupades eren totes a quatre vents, separades per distàncies apreciables. Hauria estat exagerat de parlar d’un poble: eren cases de pescadors posades sobre el roquissar aprofitant els llocs més resguardats, voltades de mates de llentiscle – cases arrepades a terra, menudes, emblanquinades, amb el teulat morint en el repeu del marge, la porta oberta a la mar i una mica d’ombra a la façana feta amb branques de pi. Més que una estratagema per comunicar-se amb els altres, aquelles cases eren una forma de viure en solitud molt acusada.” De la narració Bodegó amb peixos, 1950, de Josep Pla.

Agraïments: A Antonia Polar i a Joana Vicenç Polar, per la informació sobre La Miranda i les històries relacionades amb aquest nom, desaparegut per sempre més.

Per raons estètiques obviarem el mapa per situar on era La Miranda. Es pot deduir amb les imatges.

Anuncis