El Cingle del Carboner

fullsizerender

Foto: Biel Perelló

 

Cala Sant Vicenç, març de 1900

 

1.

—Matacans, matacans, però… de quines són? Trob que són totes iguals! Mu mareta! No puc més! Li acostaré aquesta senalla a veure què me diu —va dir en Martí.

Al mateix temps que xerrava tot sol pensava quina seria la reacció den Joan; en Martí feia els tres alens, sentia com els dits de les mans es tallaven pel fred i la sequetat de les pedres i, alhora, tenia gana i set.

—Això és reble! O no ho veus? Remil refotres d’al·lot! No serveixes per res! Matacans! Ges!, d’aquesta mida! La veus? La veus o no la veus? —va dir en Joan amb les venes del coll a punt d’esclatar de fort que cridava.

En Martí va girar cua encara amb la senalla plena a les mans i mig corvat cap enrere per suportar millor el pes de la mateixa. Amb les llàgrimes als ulls trabucà la senalla damunt la rossegurera i començà a omplir-la de matacans. En aquests moments li va tornar al pensament el seu pare.

Aquest l’havia deixat per sempre feia tan sols tres mesos. Amb només setze anys havia hagut d’espavilar per guanyar-se les sopes i dur un petit jornal a sa mare, i així ajudar-la a mantenir els altres dos germans, que eren més joves que ell. Vajes eren de malnom.

L’ofici de marger no era sant de la devoció de la mare i encara menys feinejar en aquell indret: a un cingle al cap d’abaix del Cavall Bernat, on a sobre l’havien de dur en barca. Calculava, la mare, que com a mínim hauria d’estar un mes per aquelles contrades, amb el seu cosí Joan, considerat, amb només 20 anys, un dels millors margers de la zona. Havien de construir un marge de quatre metres de longitud per un metre i mig d’alçada, entre el caire d’un penyal fins a la rosseguera, tot això a la boca d’una escletxa que s’endinsava tant que prácticament era una cova. Aquesta paret serviria per dues coses molt importants: fer que el rost d’aquell indret no fos tant pronunciat, i també de carregador i descarrgador de sacs de dimensions considerables, als quals també els deien bultos. El negoci del contrabando estava pujant com l’escuma.

Al tercer dia, en Martí dominava totes les feines que li encomanava el seu cosí. A pics, i abans que li fos manat, ell ja col.locava les pedres que creia que eren necessàries per el bocí de paret que estaven obrant. Omplia les ganyes amb el reble que era necessari i els matacans de l’interior del marge quedaven ben espessos i atapaïts. Entengué a la perfecció la funció de les capginyes. Tant fou així que suggerí a en Joan que, arribats al caire del penyal, acabassin el marge amb dues capginyes, ja que en aquest punt el rost era molt exagerat i podria provocar algún esbaldrec. En Joan deixà que fos ell, el jove marger, qui acabàs amb la tasca. Les capginyes estaven gairebé alçades, dues columnes de pedres paral·leles entre sí. Faltaven les dues darreres peces perquè tant la igualada com l’arrassant acabassin de vestir el marge. En Martí quedà immòbil durant una bona estona, amb la vista fixada al sòl. Tenia els ulls clavats a una pedra enrome, quan de cop s’acotà, s’abraonà a la peça i la col·locà de manera brusca damunt la igualada. Per un moment en Joan pensà que tot se n’aniria en orris, emperò aquell darrer troç de paret aguantà el colp. Aquella sola pedra feia d’arrassant part damunt de les dues darreres pedres de les curioses capginyes. El cosí quedà astorat en veure l’escena: s’acostà cap a la boca el cigarro que es guardava a la mà amb el puny gairebé estret, i mentre l’encenia mirava de cua d’ull aquell cantó. El caire del penyal i la paret li causaven una sensació agradable. Aquell caire, com una enorme cantonera, pareixia que formava part del que acabaven de fer. A la segona calada notà com les restes de tabac li feien nosa a la boca. Les retirà amb la punta de la llengua i, fent petar els llavis ràpidament i provocant un so sec, es va desfer del tabac; a l’instant que donava la primera passa per anar part damunt la rosseguera, va dir en veu baixa:

—Feina feta.

El vell Patrona tenia dues barques a Messina, i havia quedat amb en Joan que, una vegada acabat el marge, havien d’encendre dues fogateres després de la posta de sol. A partir d’aquest moment havien de passar dos dies, i, a trenc d’alba del tercer, arribarien les dues barques d’en Patrona i el bot d’en Durai. I així ho feren. En Joan ordenà a en Martí que pujàs dalt de la rosseguera, aplegàs mata seca i la preparàs en forma de fogueró. El marger va fer el mateix uns deu metres part davall. Faltava una braça perquè el sol s’amagàs darrera el Puig Gros de Ternelles quan en Martí es fixà amb unes flors color violeta amb un cor groc. En va apilar dues o tres i les deixà damunt una pedra. L’escena va fer que tornàs a recordar la mort del seu pare. El crit i el fum que li arribaven de més abaix el despertaren. Agafà l’encenedor i prengué el carritx sec que havia deixat com fet un petit feix davant la mata. Càrritx i mata s’encengueren gairebé a la vegada. Feia temps que no plovia i tot estava més sec que un os.

 

2.

Picar escorxa de pi per fer suc d’enclitar era el que menys li agradava de ser mariner. A l’instant en que aixecava la massa per pegar un dels darrers colps, la vista li va quedar clavada a dos llumets que veia allà lluny, al final del Cavall Bernat. Eren les fogateres. Es posà dret de manera immediata i no es torbà ni mig minut per arribar des la Punta de l’Escorxa al Penyal d’Enmig. Allà hi havia el vell Patrona estenent xarxes.

—Han acabat! han acabat! —va cridar en Ramon assanyalant les fogateres—. En Patrona li havia contat que en pocs dies ja veurien els focs.

En sentir cridar en Ramon, el vell Patrona deixà caure el troç de xarxa que aguantava amb les mans i es girà cap al cingle:

—Prepara el bot que d’aquí a dos dies sortiràs cap allà —va remugar en veu baixa.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Foto: Joan Campomar Cerdà. Detall del lloc on es troba el marge

3.

Aquells dos dies passaren més aviat que depressa. Els dos margers adobaren el camí de baixada cap al mar posant graons on les passes eren males de donar per mor de la pedra desfeta, o per el fet d’haver-hi alguna roca massa alta; feren petits marges als llocs on esgleiava més per així passar amb més seguretat.

Com era habitual per aquell temps, el darrers dies de març encara eren freds i aquell darrer horabaixa fou molt mal de suportar. Tant un com l’altre havien hagut d’atiar el foc cada vespre des que l’encengueren per donar l’avís, emperò aquell dia hagueren d’afegir llenya a cada instant. Ja era fosca negre quan la pluja i aquell oratge gèlid de guergal feren que tant un com l’altre cercassin l’arrecer de la cova. En Martí tremolà com una fulla de poll fins a trenc d’alba, mentre en Joan passava la nit com podía, fumant com un carreter. Gràcies a Déu aquelles inclemències no anaren a més. L’aigua havia apagat els focs en el moment en que aquests cremaven de valent. Això va fer que a cada fogatera quedàs un carbó que de cap de les maneres en Joan volia deixar perdre: agafà dues saquetes de dins la cova i les donà a en Martí.

—Omple aquestes saquetes del carbó que ha quedat. Que no en quedi ni una mica enterra! I fes via que no estaran molt a arribar.

En Martí va obeir tan ràpid com va poder. Tanta pressa va voler fer que quan baixava del fogueró de dalt per anar al d’abaix notà com la suor es desprenia del seu front. S’hi va passar el palmell de la mà, fent-la patinar des del front fins a la galta dreta, sense pensar que duia les mans plenes de mascara. En el segon fogueró acabà d’omplir les saquetes. En aquest n’hi havia molt més.

—Són a nu Foraions! —va sentir com cridava el seu cosí.

En sentir el crit en Martí va alçar el cap per contemplar les dues embarcacions. Va destriar perfectament que dins d’un bot només hi anava una persona, en Ramon Durai, gairebé un nin. El llaüt d’en Patrona anava estibat de bultos amb tres homes a la part de popa. En Martí va fermar les saquetes amb dos trossos de llandera, una per cada sac, llavors les va deixar al costat del caminoi que havia d’agafar per baixar a la mar, i va pujar com un llamp cap al lloc on hi havia hagut el seu fogueró. No en quedava ni rastre i això el va despistar. Cercava la pedra on dies abans havia deixat aquelles flors de color lila, pensant que el vent pot ser se les havia enduit, però va pensar que l’oratge no havia estat tant fort com per fer-ho. Donant un parell de voltes damunt ell mateix i amb la vista saltant d’una pedra a l’altra a la fi les va trobar: just devora hi havia una altra mata carregada de flors. N’arrabassà mitja dotzena més i les guardà dins el sarró.

—Baixa el carbó, carrega’l dins el bot i deixa’l a Messina —li va ordenar en Joan.

En Martí necessità dos viatges. No podia amb tanta càrrega. Estava esclatat quan va veure que el primer que s’acostava a la ribera era el bot, i que des del llaüt sentia com el cridaven amb presses i nervis. Tirà els dos sacs a dins del bot així com va poder i hi pujà. Es va seure a proa, tal i com li manà en Ramon. Aquest no havia amollat els rems en tot el temps, observant la cara d’en Martí amb un somriure dibuixat a la boca, encobrint una rialla. No s’atrevia a riure davant aquella tensió que desprenien en Patrona i els seus dos tripulants. El cia voga va fer que en Ramon orientés el bot en direcció a Cala Sant Vicenç, de manera que en Martí va quedar de cara al cingle. Observà com els homes que havia deixat començaven a pujar bultos de manera organitzada i sense dir-se ni una paraula. La força d’aquells homes l’espantava. Amb això que dirigí la vista cap al marge. Desde la mar no se’n podia fer a la idea que haguessin pujat aquella paret.

Davant el Morro du Peix en Ramon esclafí a riure, segur que des d’allà aquells homes ja no el sentirien. Aquell al·lot no retornava. Cada vegada que es miravan en Martí reia i reia més i més.

—Què has fet per aquí dalt? De marger o de carboner?—demanà en Ramon encara entre rialles.

Reia tant que no li sortien les paraules, emperò el seriós posat den Martí el feu aturar en sec. Les llàgrimes li regalimaven pels ulls.

A partit d’aquell moment en Ramon va sentir compassió pen Martí. Hagués pogut tirar cap dret fins al Caló o Messina, però per fer-li aquella arribada més agradable adreçà cap a Punta Negre. Efectivament, el verd aclarit pels pimers rajos de sol que tocaven aquelles aigües deixaren embadalit en Martí. No va aixecar la vista de l’aigua durant una bona estona. En alçar el cap ja estaven devant Messina. Damunt l’arena, dreta i immòbil, una dona vestida de negre els esperava. L’esclator que va tenir en reconèixer-la va fer que perdés el sentit i el control. Quan va trobar que podia fer peu es va deixar caure a l’aigua i va pegar estirada al sarró sense adonar-se’n que li caia gairebé tot el que hi tenia dedins. Entre sanglots es dirigí cap a sa mare i s’hi abraçà amb còs i ànima.

Instants després, en haver deixat els sacs damunt l’arena, en Ramon s’hi acostà i feu girar en Martí.

—Ges —digué mentre li oferia les peònies—.

 

Els personantges

Així com el relat ho és, els protagonistes d’aquest no són un invent. Cadascún d’ells visqué les penuries de finals del s.XIX i principi del XX.

En Martí Campomar Cifre, Vaje de malnom, va néixer el 1884 i morí l’any 1963. Va fer de marger desde ben jove i quedà orfe de pare ( també de nom Martí Campomar Cifre el qual neix l’any 1846 ) entre els 10 i els 17 anys.

En Joan Xumet Cifre neix el març de 1880 i mor el juny de 1972, a l’edat de 92 anys. Va fer de picapedrer i de marger. Els dos protagonistes eren cosins germans.

Ramon Castanyer Cabanelles, Durai. Neix l’any 1892 i mor el 3 de desmembre de 1939. Fou mariner de Cala Sant Vicenç i morí un dia de temporal.

Agraïments: A Jaume Ferrà Marcús, Juan Torres Velasco, Biel Perelló i a Miquel Àngel Torrandell.