El Cingle del Carboner

fullsizerender

Foto: Biel Perelló

 

Cala Sant Vicenç, març de 1900

 

1.

—Matacans, matacans, però… de quines són? Trob que són totes iguals! Mu mareta! No puc més! Li acostaré aquesta senalla a veure què me diu —va dir en Martí.

Al mateix temps que xerrava tot sol pensava quina seria la reacció den Joan; en Martí feia els tres alens, sentia com els dits de les mans es tallaven pel fred i la sequetat de les pedres i, alhora, tenia gana i set.

—Això és reble! O no ho veus? Remil refotres d’al·lot! No serveixes per res! Matacans! Ges!, d’aquesta mida! La veus? La veus o no la veus? —va dir en Joan amb les venes del coll a punt d’esclatar de fort que cridava.

En Martí va girar cua encara amb la senalla plena a les mans i mig corvat cap enrere per suportar millor el pes de la mateixa. Amb les llàgrimes als ulls trabucà la senalla damunt la rossegurera i començà a omplir-la de matacans. En aquests moments li va tornar al pensament el seu pare.

Aquest l’havia deixat per sempre feia tan sols tres mesos. Amb només setze anys havia hagut d’espavilar per guanyar-se les sopes i dur un petit jornal a sa mare, i així ajudar-la a mantenir els altres dos germans, que eren més joves que ell. Vajes eren de malnom.

L’ofici de marger no era sant de la devoció de la mare i encara menys feinejar en aquell indret: a un cingle al cap d’abaix del Cavall Bernat, on a sobre l’havien de dur en barca. Calculava, la mare, que com a mínim hauria d’estar un mes per aquelles contrades, amb el seu cosí Joan, considerat, amb només 20 anys, un dels millors margers de la zona. Havien de construir un marge de quatre metres de longitud per un metre i mig d’alçada, entre el caire d’un penyal fins a la rosseguera, tot això a la boca d’una escletxa que s’endinsava tant que prácticament era una cova. Aquesta paret serviria per dues coses molt importants: fer que el rost d’aquell indret no fos tant pronunciat, i també de carregador i descarrgador de sacs de dimensions considerables, als quals també els deien bultos. El negoci del contrabando estava pujant com l’escuma.

Al tercer dia, en Martí dominava totes les feines que li encomanava el seu cosí. A pics, i abans que li fos manat, ell ja col.locava les pedres que creia que eren necessàries per el bocí de paret que estaven obrant. Omplia les ganyes amb el reble que era necessari i els matacans de l’interior del marge quedaven ben espessos i atapaïts. Entengué a la perfecció la funció de les capginyes. Tant fou així que suggerí a en Joan que, arribats al caire del penyal, acabassin el marge amb dues capginyes, ja que en aquest punt el rost era molt exagerat i podria provocar algún esbaldrec. En Joan deixà que fos ell, el jove marger, qui acabàs amb la tasca. Les capginyes estaven gairebé alçades, dues columnes de pedres paral·leles entre sí. Faltaven les dues darreres peces perquè tant la igualada com l’arrassant acabassin de vestir el marge. En Martí quedà immòbil durant una bona estona, amb la vista fixada al sòl. Tenia els ulls clavats a una pedra enrome, quan de cop s’acotà, s’abraonà a la peça i la col·locà de manera brusca damunt la igualada. Per un moment en Joan pensà que tot se n’aniria en orris, emperò aquell darrer troç de paret aguantà el colp. Aquella sola pedra feia d’arrassant part damunt de les dues darreres pedres de les curioses capginyes. El cosí quedà astorat en veure l’escena: s’acostà cap a la boca el cigarro que es guardava a la mà amb el puny gairebé estret, i mentre l’encenia mirava de cua d’ull aquell cantó. El caire del penyal i la paret li causaven una sensació agradable. Aquell caire, com una enorme cantonera, pareixia que formava part del que acabaven de fer. A la segona calada notà com les restes de tabac li feien nosa a la boca. Les retirà amb la punta de la llengua i, fent petar els llavis ràpidament i provocant un so sec, es va desfer del tabac; a l’instant que donava la primera passa per anar part damunt la rosseguera, va dir en veu baixa:

—Feina feta.

El vell Patrona tenia dues barques a Messina, i havia quedat amb en Joan que, una vegada acabat el marge, havien d’encendre dues fogateres després de la posta de sol. A partir d’aquest moment havien de passar dos dies, i, a trenc d’alba del tercer, arribarien les dues barques d’en Patrona i el bot d’en Durai. I així ho feren. En Joan ordenà a en Martí que pujàs dalt de la rosseguera, aplegàs mata seca i la preparàs en forma de fogueró. El marger va fer el mateix uns deu metres part davall. Faltava una braça perquè el sol s’amagàs darrera el Puig Gros de Ternelles quan en Martí es fixà amb unes flors color violeta amb un cor groc. En va apilar dues o tres i les deixà damunt una pedra. L’escena va fer que tornàs a recordar la mort del seu pare. El crit i el fum que li arribaven de més abaix el despertaren. Agafà l’encenedor i prengué el carritx sec que havia deixat com fet un petit feix davant la mata. Càrritx i mata s’encengueren gairebé a la vegada. Feia temps que no plovia i tot estava més sec que un os.

 

2.

Picar escorxa de pi per fer suc d’enclitar era el que menys li agradava de ser mariner. A l’instant en que aixecava la massa per pegar un dels darrers colps, la vista li va quedar clavada a dos llumets que veia allà lluny, al final del Cavall Bernat. Eren les fogateres. Es posà dret de manera immediata i no es torbà ni mig minut per arribar des la Punta de l’Escorxa al Penyal d’Enmig. Allà hi havia el vell Patrona estenent xarxes.

—Han acabat! han acabat! —va cridar en Ramon assanyalant les fogateres—. En Patrona li havia contat que en pocs dies ja veurien els focs.

En sentir cridar en Ramon, el vell Patrona deixà caure el troç de xarxa que aguantava amb les mans i es girà cap al cingle:

—Prepara el bot que d’aquí a dos dies sortiràs cap allà —va remugar en veu baixa.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Foto: Joan Campomar Cerdà. Detall del lloc on es troba el marge

3.

Aquells dos dies passaren més aviat que depressa. Els dos margers adobaren el camí de baixada cap al mar posant graons on les passes eren males de donar per mor de la pedra desfeta, o per el fet d’haver-hi alguna roca massa alta; feren petits marges als llocs on esgleiava més per així passar amb més seguretat.

Com era habitual per aquell temps, el darrers dies de març encara eren freds i aquell darrer horabaixa fou molt mal de suportar. Tant un com l’altre havien hagut d’atiar el foc cada vespre des que l’encengueren per donar l’avís, emperò aquell dia hagueren d’afegir llenya a cada instant. Ja era fosca negre quan la pluja i aquell oratge gèlid de guergal feren que tant un com l’altre cercassin l’arrecer de la cova. En Martí tremolà com una fulla de poll fins a trenc d’alba, mentre en Joan passava la nit com podía, fumant com un carreter. Gràcies a Déu aquelles inclemències no anaren a més. L’aigua havia apagat els focs en el moment en que aquests cremaven de valent. Això va fer que a cada fogatera quedàs un carbó que de cap de les maneres en Joan volia deixar perdre: agafà dues saquetes de dins la cova i les donà a en Martí.

—Omple aquestes saquetes del carbó que ha quedat. Que no en quedi ni una mica enterra! I fes via que no estaran molt a arribar.

En Martí va obeir tan ràpid com va poder. Tanta pressa va voler fer que quan baixava del fogueró de dalt per anar al d’abaix notà com la suor es desprenia del seu front. S’hi va passar el palmell de la mà, fent-la patinar des del front fins a la galta dreta, sense pensar que duia les mans plenes de mascara. En el segon fogueró acabà d’omplir les saquetes. En aquest n’hi havia molt més.

—Són a nu Foraions! —va sentir com cridava el seu cosí.

En sentir el crit en Martí va alçar el cap per contemplar les dues embarcacions. Va destriar perfectament que dins d’un bot només hi anava una persona, en Ramon Durai, gairebé un nin. El llaüt d’en Patrona anava estibat de bultos amb tres homes a la part de popa. En Martí va fermar les saquetes amb dos trossos de llandera, una per cada sac, llavors les va deixar al costat del caminoi que havia d’agafar per baixar a la mar, i va pujar com un llamp cap al lloc on hi havia hagut el seu fogueró. No en quedava ni rastre i això el va despistar. Cercava la pedra on dies abans havia deixat aquelles flors de color lila, pensant que el vent pot ser se les havia enduit, però va pensar que l’oratge no havia estat tant fort com per fer-ho. Donant un parell de voltes damunt ell mateix i amb la vista saltant d’una pedra a l’altra a la fi les va trobar: just devora hi havia una altra mata carregada de flors. N’arrabassà mitja dotzena més i les guardà dins el sarró.

—Baixa el carbó, carrega’l dins el bot i deixa’l a Messina —li va ordenar en Joan.

En Martí necessità dos viatges. No podia amb tanta càrrega. Estava esclatat quan va veure que el primer que s’acostava a la ribera era el bot, i que des del llaüt sentia com el cridaven amb presses i nervis. Tirà els dos sacs a dins del bot així com va poder i hi pujà. Es va seure a proa, tal i com li manà en Ramon. Aquest no havia amollat els rems en tot el temps, observant la cara d’en Martí amb un somriure dibuixat a la boca, encobrint una rialla. No s’atrevia a riure davant aquella tensió que desprenien en Patrona i els seus dos tripulants. El cia voga va fer que en Ramon orientés el bot en direcció a Cala Sant Vicenç, de manera que en Martí va quedar de cara al cingle. Observà com els homes que havia deixat començaven a pujar bultos de manera organitzada i sense dir-se ni una paraula. La força d’aquells homes l’espantava. Amb això que dirigí la vista cap al marge. Desde la mar no se’n podia fer a la idea que haguessin pujat aquella paret.

Davant el Morro du Peix en Ramon esclafí a riure, segur que des d’allà aquells homes ja no el sentirien. Aquell al·lot no retornava. Cada vegada que es miravan en Martí reia i reia més i més.

—Què has fet per aquí dalt? De marger o de carboner?—demanà en Ramon encara entre rialles.

Reia tant que no li sortien les paraules, emperò el seriós posat den Martí el feu aturar en sec. Les llàgrimes li regalimaven pels ulls.

A partit d’aquell moment en Ramon va sentir compassió pen Martí. Hagués pogut tirar cap dret fins al Caló o Messina, però per fer-li aquella arribada més agradable adreçà cap a Punta Negre. Efectivament, el verd aclarit pels pimers rajos de sol que tocaven aquelles aigües deixaren embadalit en Martí. No va aixecar la vista de l’aigua durant una bona estona. En alçar el cap ja estaven devant Messina. Damunt l’arena, dreta i immòbil, una dona vestida de negre els esperava. L’esclator que va tenir en reconèixer-la va fer que perdés el sentit i el control. Quan va trobar que podia fer peu es va deixar caure a l’aigua i va pegar estirada al sarró sense adonar-se’n que li caia gairebé tot el que hi tenia dedins. Entre sanglots es dirigí cap a sa mare i s’hi abraçà amb còs i ànima.

Instants després, en haver deixat els sacs damunt l’arena, en Ramon s’hi acostà i feu girar en Martí.

—Ges —digué mentre li oferia les peònies—.

 

Els personantges

Així com el relat ho és, els protagonistes d’aquest no són un invent. Cadascún d’ells visqué les penuries de finals del s.XIX i principi del XX.

En Martí Campomar Cifre, Vaje de malnom, va néixer el 1884 i morí l’any 1963. Va fer de marger desde ben jove i quedà orfe de pare ( també de nom Martí Campomar Cifre el qual neix l’any 1846 ) entre els 10 i els 17 anys.

En Joan Xumet Cifre neix el març de 1880 i mor el juny de 1972, a l’edat de 92 anys. Va fer de picapedrer i de marger. Els dos protagonistes eren cosins germans.

Ramon Castanyer Cabanelles, Durai. Neix l’any 1892 i mor el 3 de desmembre de 1939. Fou mariner de Cala Sant Vicenç i morí un dia de temporal.

Agraïments: A Jaume Ferrà Marcús, Juan Torres Velasco, Biel Perelló i a Miquel Àngel Torrandell.

 

 

 

 

 

Anuncis

El Genetar d’Albeguins

Genetà d'Albeguins

Foto: Sebastià Bota

Aquest és el nom que reb el caire d’Albeguins. Tot i que amb la forma del parlar diferenciat se’l coneix com ” U Genetar d’Ubeguins “.

Orientat a ponent, aquets caire és ben característic tant per la seva vegetació com per les formacions de la mateixa roca. Pel que fa al primer aspecte, la vegetació, al mateix caire hi trobam alzines, ullastres, figueres de moro, mates, lletrades,… La roca és curiosa per la quantitat de petites formacions que s’hi donen: alguns degotissos en forma d’estalactites, alguns vermells, i petites coves. Pensam que aquestes són les que han pogut donar lloc al topònim, ja que “genetar” ve de geneta, aquest conegut animal, com a felí, tan temut pels pagesos. Segurament aquestes devien tenir el cau dins les coves a què ens referíem fa un moment.

Les Derrocasses

Derrocasses 2

Cabana quadrada

Derrocasses 1

Naveta simple

Fotos: Joan Campomar Cerdà

plano3

Ens trobam davant un curiós topònim, descriptiu, que pot suggerir un conjunt de roques grosses i desordenades en si mateixes. Fins i tot hi podem trobar certa relació i parentesc amb un altre topònim, aquest ben conegut, com és El Cap Enderrocat a la Badia de Palma. Així enderroc es refereix a materials esbucats, i l’indret que avui ens ocupa, és a simple vista com un gran esbucament.

De ben aprop la cosa canvia. El nom perd sentit i s’observa quelcom construït, fins i tot amb un cert ordre. I és que ens trobam davant una naveta simple a la part inferior ( foto 2 ) del 1600 al 1100 a.C., i amb una seria de cabanes quadrades a la part superior ( foto 1 ), del 1100 a.C. Per tant, aquest és un talaiot molt interessant ja que es troba a certa altura, a uns 500 metres per sobre el nivell de la mar amb què els habitants podien controlar gran part del nord-est de l’illa. Ademés podien aprofitar les aigües del Torrent de Massana, que es troba a un centenar de metres de l’indret.

Tanmateix, l’home dels nostre dies, no només ha aprofitat el lloc com a punt de referència amb el nom de Les Derrocasses, sino que aprofita els materials ( en aquest cas, simplement, les pedres ) per fer-se’n la típica barraca de carboner: just a la part inferior del conjunt talaiòtic podem observar una d’aquestes barraques, i, a l’entorn, diversos rotlets de sitja. Així i tot, amb la frenètica evolució dels darrers anys, aquestes petites restes d’activitat recent a la Serra han perdut tota la utilitat i ens semblen tan llunyanes com les anteriors.

Agraïments: A Josep Vilanova per mostrar-me l’indret, i a Joan Maiol, per les dades tècniques i històriques del jaciment.

Coordenades: UTM 31 S 49460.43 E 4409695.99 N Dec.: 39º 50.188 N 2º 58.222 E

Es Corral de ses Cabres

Corral 2

Vista del Corral de ses Cabres amb els seus dos compartiments

Corral de les Cabres

Detall de l’arrassant que conforma la Paret Cabrera

Fotos: Joan Campomar Cerdà

Son Fortesa, de Puigpunyent, és una de les possessions més impressionants del sud-oest de la Serra de Tramuntana. Dins ella, la finca de Sa Muntanya ens fa pensar amb la gran activitat que hi devia haver altre temps: el gran aljub de darrera la casa, Sa Teulera Vella i Es Corral de ses Cabres són construccions que poden corroborar l’envergadura d’aquestes tasques.

Una de les caractéristiques que criden més l’atenció del Corral de ses Cabres és la manera amb què l’arrassant culmina la darrera fila de pedres; i és que és una paret cabrera de llibre! Aquests tipus de parets tenen la particularitat que les pedres de l’arrassant sobresurten en relació a la resta de paret, d’aquesta manera el bestiar no la podia saltar.

De parets cabreres en podem trobar moltes en tota l’illa, emperò crec que podem destacar primer, la Paret Cabrera ( i que és un topònim!!! ) que hi ha entre Na Freda de Morei i es Porrassar, a la Serra de Llevant; en segon lloc, la paret cabrera del Coll de Míner, i que divideix Fartàritx den Vila i del Racó amb Míner Gran; i com a tercer exemple, la que fa partió entre l’Ofre i Comassema i que travessa Torrent i Camí des Barrancons.

A part de les parets cabreres, segurament hom en pot conèixer d’altres com, la paret d’esquena d’ase o d’esquenadà – en aquest cas se suprimeix la darrera sil·laba de sonoritat neutre com en els casos de La Malè ( de malesa ) o de La Clò ( de closa o clova ) però pensam que es tracta del mateix tipus de paret -, la part superior de la qual prèn forma triangular; i, la paret d’esquena de verro, la part superior de la qual és rodona, molt utilitzada com a paret decorativa sobretot a Menorca.

Empero l’argot emprat per referir-se  a les eines i las elements que conformen la paret no és tan conegut, i aquest és el moment per oferir-ne una breu relació:

  • reble: pedres de petit tamany que s’utilitzen per omplir l’inerior de la paret.
  • matacans: són pedres más grans que el reble però més petites que les pedres que vestirán la paret: també s’utilitzen per omplir.
  • ganyes: els buits que hi ha a l’interior de les pedres vistes és coneix amb aquest nom. Les ganyes s’omplen de reble.
  • igualada: es tracta de la penúltima fila. Aquesta fila manté el mateix nivell.
  • arrassant: és la darrera fila. La junta que hi ha entre la igualada i l’arrassant se sol veure ben recta.
  • capginya: columna de pedres de la mateixa mida col·locades per vestir la paret i que la divideix en trams quan aquesta és llarga. La funció d’una capginya és la d’ésser una part més estable i evitar esbaldrecs grossos.
  • cantonera: poden ser els cantons del final de la paret o els d’un portell. S’utilitzaven pedres més grosses per fer fort i perquè estèticament feien més planta.

Les eines del marger que són moltes, de gran diversitat i de noms ben curiosos com civera, perpal, perpalina, manuella, tasconera, picassa, picassó, càvec, martells de punta i de tall, martell de picar esquerda …, posen de manifest que ens trobam davant un ofici de gran admiració tant pel resultat final com per la seva duresa.

A part de la paret, la pedra en sec s’utilitza per fer marges, camins, pujadors, barraques de roter i de carboner, forns de carboner i forns de calç.

A les possessions importants, a vegades,  dels grans margers en feien sel·lecció.  A principis de s. XX,  dos  dels bons en l’ofici es disputaren la feina a la important possessió de Formentor. En Toni Xumet i en Martí Campomar – Vaja -, eren parents, i conten que, agradant més en Martí “Vaja”,  escolliren a Toni Xumet pel fet de saber lletra.

Agraïments: A Joan Buades “Reiet”, bon i jove marger, per la informació que m’ha facilitat. I al meu pare, per la seva memòria.

Coordenades: Lat.: N 39º 38.255 Lon.: E 2º 30.327

La Miranda

Sant Vicenç còpia

Un dia de temporal a Cala Barques desde la Punta de la Torre o dels Ferrers.

La MIranda

La Miranda i Can Mena, on anys més tard Dionís Bennàssar hi passà els estius. Un mariner adobant xarxes mentre l’altre li mou conversa.

cala-barques III

Cala Barques i una vuitena d’embarcacions actives. El llaut en primer pla i a recer del Galerot era el de Joan Polar “Sargent”.

Fotos: Fotos Antigues Pollença

Entre Cala Barques i Cala Clara, existia un petit turó anomenat La Miranda. Des d’aquest lloc es podia observar tot l’entorn de Cala Barques, tant per comtemplar-la com per controlar, vigilar i, fins i tot donar avís als qui ho havien de menester. Eren els mariners els qui moltes vegades sortien amb bonança i entraven amb temporal, emperò no ho feien si veien foc a La Miranda. Quan això passava era senyal que no hi havia entrada a Cala Barques i havien d’anar a Cala Bóquer o, la majoria de vegades, a Cala Castell.

L’episodi més cruu de l’època de més activitat pel que fa a mariners a Cala Barques, passà a principis de s. XX, i La Miranda, almanco per uns instants, en fou protagonista:

Sis eren les famílies marineres de  Sant Vicenç: els Patrones, els Durai ( Ramón Castanyer pare, i els fills Pep, Tomeu i Ramon ), els Sargents ( Joan Polar i Damià Polar ), el Patró Martí Pesso, en Toni Mena o Toni Loco i els Coll Llargs.

A trenc d’alba d’un matí de desembre en Ramon “Durai” pare, en Damià “Sargent” i el Patró Pesso sortiren a treure les xarxes. Devia fer una mica de vent d’enterra, perquè en Ramón no dubtà a posar la llatina. L’antena era gran i podia dur molt de pedaç. En poca estona ja sortien de la Punta de Cova Blanca i treien La Galera. Allà darrera era una bassa d’oli. Només una mica d’aup. Però el vogar a bon ritme del Patró Pesso va ser suficient per arribar al primer torn abans que notassin l’escalfor del sol. Primer tragueren el torn que havien calat entre la Topina i Can Canten i Dormen i després anaren a treure el segon, just a l’Enfront de la Galera. Abraonats a proa, en Damià i en Martí estaven a punt de pujar el pedral damunt cuberta quan el crit den Ramon Durai els obligà a amollar-lo altre cop dins mar. En Ramon feia cara de pocs amics, la seva mirada quedà clavada banda fora. La mar, milles enllà canviava de color. El blau clar es convertia en un blau obscur, amb traces d’un gris fosc provocades per la negror dels núvols.
Anàren de través, fent camí, fins davant Fontanelles. Emperò en aquest punt el vent era fort, gelat i de gregal. Cenyiren amb dificultat fins la Cova Blanca per mor que la mar s’inflava de cada vegada més. Algún cop d’ona ja entrava per proa en el punt en què havien de virar per empopar-se cap a port. Va ser en treure Messina que en Ramon divisà foc a la platja – era senyal que havien d’entrar quan abans millor -. Uns instants després, a l’endret del Pou de l’Om i amb la barca damunt la cresta, el Patró Pesso els digué que Cala Barques era blanca. El temporal rompia damunt La Llosa i això els complicaria molt les coses. Al mateix temps, en Damià, amb la vista clavada a terra notà com un calfred li recorria tot el cos: “- Foc a La Miranda, no hi ha entrada!!!”. Els dos companys notaren tan gran la desesparació den Damià que els nervis soferts fins aleshores es convertiren en por. Girats tots tres mar enllà, aguantant esquits i colps provocats per l’agressivitat del vent i la mar, s’adonaren que la possibilitat de tornar enrera per entrar a Cala Castell era nula. La badia de Sant Vicenç amb una mar com aquesta era com un engolidor. No quedava altre remei que intentar-ho.
La força de dues ones immenses els posà damunt La Llosa, cosa que en Ramon sabia que havia d’evitar de totes totes, emperò li fou impossible governar el timó. La tercera els volcà el llaut.
El Patró Martí Pesso sortí pel Caló, malferit pels colps rebuts entre la Punta del Forat i el Galerot. De grapes, encara dins les ones, aferrant-se entre arena i pedres aconseguí arribar al Penyal d’Enmig, una petita roca en forma de ferradura que hi havia enmig de Cala Barques. Allà estava salvat. Abraçat al Penyal encara li quedaren forces per aguantar la correntia.
En Damià Polar ” Sargent ” i en Ramon Castanyer ” Durai ” mai no sortiren.

Anys més tard, i com si hagués viscut la història, Josep Pla firmava el Bodegó amb Peixos. Un relat que descriu, de manera molt simple, l’estat d’ànim de les persones que quedaren per sempre més sense en Ramon “Durai” i en Damià “Sargent”, i d’una Cala Barques, que per aquesta i d’altres raons mai més fou la mateixa.

” Era una escampadissa de cases insignificants, enllaçades amb una població remota per corriols i dreceres. Ni tan sols hi havia un qualsevol nucli urbà apreciable. Entre homes i dones, vells i criatures, devíem ésser unes trenta-cinc persones, i les cases ocupades eren totes a quatre vents, separades per distàncies apreciables. Hauria estat exagerat de parlar d’un poble: eren cases de pescadors posades sobre el roquissar aprofitant els llocs més resguardats, voltades de mates de llentiscle – cases arrepades a terra, menudes, emblanquinades, amb el teulat morint en el repeu del marge, la porta oberta a la mar i una mica d’ombra a la façana feta amb branques de pi. Més que una estratagema per comunicar-se amb els altres, aquelles cases eren una forma de viure en solitud molt acusada.” De la narració Bodegó amb peixos, 1950, de Josep Pla.

Agraïments: A Antonia Polar i a Joana Vicenç Polar, per la informació sobre La Miranda i les històries relacionades amb aquest nom, desaparegut per sempre més.

Per raons estètiques obviarem el mapa per situar on era La Miranda. Es pot deduir amb les imatges.

Els Picots

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Foto: Joan Campomar Cerdà

Picots

Foto: Joan Riera Bordoi

Són l’enrocador més important de la zona. De lluny pareixen un conjunt de roques de forma piramidal on l’accés hi pareix difícil. Quan un s’hi acosta hi troba escletxes, petits passos… De fet alhora d’agafar un cabrit, els amos de la zona no dubtaven a fer-los-hi pujar ja que allà quedaven enrocats: el ca parava i l’amo pujava per enllaçar-lo. La imatge ens serveix de clar exemple.
La pràctica d’agafar cabrits amb llaç és una de les més antigues dins les activitats dels pagesos de muntanya. Hem de tenir en compte que a les possessions de certa altura, dins la Serra de Tramuntana, les famílies estaven temporades llargues sense baixar a la vila, per tant havien d’ésser autosuficients. El recurs d’agafar un cabrit era prou important ja que era menjar segur per uns quants dies.
Record el dia que vaig desar el topònim a la memòria perquè fou el mateix dia que els germans Paco i Fèlix, de Fartàritx, enrocaren el cabrit que feia setmanes que tenien ullat, i que se’ls resistia per mor de l’agilitat i destresa que tenia aquest per defugir d’ells i dels cans. Ells estaren contents d’agafar-lo i jo de poder immortalitzar el moment amb una imatge que mai hagués pensat que em serviria per il·lustrar un petit i modest article com aquest.

Coordenades: UTM 31 S 497478.55 m E 4411470.17 N Dec.: Lat. 39.51.196′ N Lon. 2.58.230′ E

El Coll den Botilla, el Pas de la Vaca i el Parat den Tamorer

Coll den Botilla - Parat den Tamorer

Coll den Botilla

Foto: Joan Campomar Cerdà

Pas de la Vaca

Pas de la Vaca

Foto: Amics de Tramuntana

Parat den Tamorer

Parat den Tamorer

Foto: Cesar Guillem

Amb les ganes d’oferir un aclariment per les confusions que apareixen amb els noms de Pas den Botilla en comptes de Pas de la Vaca, i de Coll de la Roteta en comptes del Coll den Botilla, presentam aquesta nova entrada.
El Coll den Botilla: es tracta d’un collet que comunica la Roteta amb el Parat den Tamorer.
Pas de la Vaca: és un pas de molta dificultat ja que el terreny és molt abrupte. Comunicava la ribera d’Ariant, damunt la Ferradura Gran amb la zona de la Roteta i el Parat den Tamorer. Conten els pagesos d’un temps que hi feren passar una vaca, per dur-la d’Ariant a Ternelles.
Els autors de El litoral de Mallorca, Marinas de Tramuntana, Joan Sastre i Vicenç Sastre, li diuen el Pas del Pi.
Parat den Tamorer: gran cingle que va des del Coll den Botilla al Coll dels Coloms.

Pocs indrets trobam a la Serra de Tramuntana on el paratge ens faci gaudir de tants elements relacionats amb la geografia: puntes, esculls, canals, gorgs, fonts, cocons, colls, passos…, tot al massís que forma el que coneixem com Puig Gros de Ternelles. Sense cap mena de dubte és el vessant nord el qui ens ofereix major espectacularitat. Baixant del cap d’alt del Puig Gros, una vegada assolit el Coll den Botilla, el panorama és més que interessant per molts aspectes: la possible observació d’aus com el voltor negre, els cabots de roca, els corbs, les perdius…, l’envergadura d’arbuts antics i forts com els boixos, les mates -els quals donen lloc a topònims com el Canal dels Boixos i el Pla de les Mates Velles-, també ens podem trobar amb alguns endemismes com les peònies ( Paeonia cambessedesii ) i orquidees com les Mosques blaves o Sabatetes del Bonjesús ( Orphrys speculum ), la immensitat de la ribera de Cala Romegueral, i per descomptat, la dificultat en la baixada. Aquesta és la que ens du al Parat den Tamorer, un gran cingle de pendent acusada format per mates, aritges, càrritx, estepes i rossegueres.

Agraïments: A Miquel Àngel March Cerdà, pel recull que va fer fa anys de tota la toponímia de la finca de Ternelles ( i de gairebé tot el terme de Pollença ), i que va contrastar la informació amb els “amos” que durant més anys varen estar a aquesta possessió en el segle passat: l’Amo en Joan de Ternelles i l’Amo en Tomeu ( de Campanet ).

Coordenades: UTM 31 S 498090.89 m E 4417128.88 N Lat.:39.54254′ N Lon.:2.58662′ E
Aquestes coordenades només pertanyen al Coll den Botilla.