La Miranda

Sant Vicenç còpia

Un dia de temporal a Cala Barques desde la Punta de la Torre o dels Ferrers.

La MIranda

La Miranda i Can Mena, on anys més tard Dionís Bennàssar hi passà els estius. Un mariner adobant xarxes mentre l’altre li mou conversa.

cala-barques III

Cala Barques i una vuitena d’embarcacions actives. El llaut en primer pla i a recer del Galerot era el de Joan Polar “Sargent”.

Fotos: Fotos Antigues Pollença

Entre Cala Barques i Cala Clara, existia un petit turó anomenat La Miranda. Des d’aquest lloc es podia observar tot l’entorn de Cala Barques, tant per comtemplar-la com per controlar, vigilar i, fins i tot donar avís als qui ho havien de menester. Eren els mariners els qui moltes vegades sortien amb bonança i entraven amb temporal, emperò no ho feien si veien foc a La Miranda. Quan això passava era senyal que no hi havia entrada a Cala Barques i havien d’anar a Cala Bóquer o, la majoria de vegades, a Cala Castell.

L’episodi més cruu de l’època de més activitat pel que fa a mariners a Cala Barques, passà a principis de s. XX, i La Miranda, almanco per uns instants, en fou protagonista:

Sis eren les famílies marineres de  Sant Vicenç: els Patrones, els Durai ( Ramón Castanyer pare, i els fills Pep, Tomeu i Ramon ), els Sargents ( Joan Polar i Damià Polar ), el Patró Martí Pesso, en Toni Mena o Toni Loco i els Coll Llargs.

A trenc d’alba d’un matí de desembre en Ramon “Durai” pare, en Damià “Sargent” i el Patró Pesso sortiren a treure les xarxes. Devia fer una mica de vent d’enterra, perquè en Ramón no dubtà a posar la llatina. L’antena era gran i podia dur molt de pedaç. En poca estona ja sortien de la Punta de Cova Blanca i treien La Galera. Allà darrera era una bassa d’oli. Només una mica d’aup. Però el vogar a bon ritme del Patró Pesso va ser suficient per arribar al primer torn abans que notassin l’escalfor del sol. Primer tragueren el torn que havien calat entre la Topina i Can Canten i Dormen i després anaren a treure el segon, just a l’Enfront de la Galera. Abraonats a proa, en Damià i en Martí estaven a punt de pujar el pedral damunt cuberta quan el crit den Ramon Durai els obligà a amollar-lo altre cop dins mar. En Ramon feia cara de pocs amics, la seva mirada quedà clavada banda fora. La mar, milles enllà canviava de color. El blau clar es convertia en un blau obscur, amb traces d’un gris fosc provocades per la negror dels núvols.
Anàren de través, fent camí, fins davant Fontanelles. Emperò en aquest punt el vent era fort, gelat i de gregal. Cenyiren amb dificultat fins la Cova Blanca per mor que la mar s’inflava de cada vegada més. Algún cop d’ona ja entrava per proa en el punt en què havien de virar per empopar-se cap a port. Va ser en treure Messina que en Ramon divisà foc a la platja – era senyal que havien d’entrar quan abans millor -. Uns instants després, a l’endret del Pou de l’Om i amb la barca damunt la cresta, el Patró Pesso els digué que Cala Barques era blanca. El temporal rompia damunt La Llosa i això els complicaria molt les coses. Al mateix temps, en Damià, amb la vista clavada a terra notà com un calfred li recorria tot el cos: “- Foc a La Miranda, no hi ha entrada!!!”. Els dos companys notaren tan gran la desesparació den Damià que els nervis soferts fins aleshores es convertiren en por. Girats tots tres mar enllà, aguantant esquits i colps provocats per l’agressivitat del vent i la mar, s’adonaren que la possibilitat de tornar enrera per entrar a Cala Castell era nula. La badia de Sant Vicenç amb una mar com aquesta era com un engolidor. No quedava altre remei que intentar-ho.
La força de dues ones immenses els posà damunt La Llosa, cosa que en Ramon sabia que havia d’evitar de totes totes, emperò li fou impossible governar el timó. La tercera els volcà el llaut.
El Patró Martí Pesso sortí pel Caló, malferit pels colps rebuts entre la Punta del Forat i el Galerot. De grapes, encara dins les ones, aferrant-se entre arena i pedres aconseguí arribar al Penyal d’Enmig, una petita roca en forma de ferradura que hi havia enmig de Cala Barques. Allà estava salvat. Abraçat al Penyal encara li quedaren forces per aguantar la correntia.
En Damià Polar ” Sargent ” i en Ramon Castanyer ” Durai ” mai no sortiren.

Anys més tard, i com si hagués viscut la història, Josep Pla firmava el Bodegó amb Peixos. Un relat que descriu, de manera molt simple, l’estat d’ànim de les persones que quedaren per sempre més sense en Ramon “Durai” i en Damià “Sargent”, i d’una Cala Barques, que per aquesta i d’altres raons mai més fou la mateixa.

” Era una escampadissa de cases insignificants, enllaçades amb una població remota per corriols i dreceres. Ni tan sols hi havia un qualsevol nucli urbà apreciable. Entre homes i dones, vells i criatures, devíem ésser unes trenta-cinc persones, i les cases ocupades eren totes a quatre vents, separades per distàncies apreciables. Hauria estat exagerat de parlar d’un poble: eren cases de pescadors posades sobre el roquissar aprofitant els llocs més resguardats, voltades de mates de llentiscle – cases arrepades a terra, menudes, emblanquinades, amb el teulat morint en el repeu del marge, la porta oberta a la mar i una mica d’ombra a la façana feta amb branques de pi. Més que una estratagema per comunicar-se amb els altres, aquelles cases eren una forma de viure en solitud molt acusada.” De la narració Bodegó amb peixos, 1950, de Josep Pla.

Agraïments: A Antonia Polar i a Joana Vicenç Polar, per la informació sobre La Miranda i les històries relacionades amb aquest nom, desaparegut per sempre més.

Per raons estètiques obviarem el mapa per situar on era La Miranda. Es pot deduir amb les imatges.

Anuncis

Canal de Poca Terra i Canal de les Parres

Canal de Poca Terra

Detall del Canal de Poca Terra a la vessant sud-est del Puig de Cornavaques

Desembocadura

Desembocadura del Canal de les Parres, allà baix i a la dreta de Cala Castell

Canal de Les Parres

Canal de les Parres, Cala Castell

Fotos: Joan Campomar Cerdà

Sovint el curs de l’aigua és capriciós. Gairebé tots els seregalls, canals, torrents i fonts de la Serra de Cornavaques conecten amb el Torrent de Sant Vicenç, exceptuant el Canal de Poca Terra, que salta dins Ternelles per convertir-se en el Canal de les Parres. Es tracta d’un llag torrentó que així com va perdent altura agafa força i eixampla el seu llit, per acabar a dins Cala Castell en forma de caló. No són poques les cales que per mor de la formació de diferents canals als seus voltants estan formades per dues platges; per exemple, Cala Bóquer i Cala Engossalba, aquesta darrera amb el Torrent de les Agulles, a Cala Engossalba i el Canal de Cala Engossalba.

Coordenades: Canal de Poca Terra, UTM: 31 S 502205.62 E 4418763.45 N Dec.: 39º 55.133’N 3º 1.541′ E
Canal de les Parres, UTM: 31 S 502759.84 E 4420000.13 N Dec.: 39º 55.805’N 3º 1.936′ E

Cala Vella

Cala Vella

Cala Vella i Punta de Cala Vella, que és de marès.

Torrent de Cala Vella

Torrent de Cala Vella, suspès a la part alta de la mateixa cala.

Foto: Joan Campomar Cerdà

Cala Vella és una caleta perduda entre urbanitzacions però enmig de recent geologia, això és, roca sedimentària d’orígen detrític, que com Rafeubetx, segurament pertany al Miocè.
L’orígen del nom és confós. Segons el mapa Despuig de 1785, a Cala Vella hi marca una antiga guàrdia. F. Talladas, al 1811, anomena Cala Vella amb una torre. Per tant, podria haver estat ” la Cala de la Guàrdia Vella “.
En el Die Balearen, 1884, la trobam com Cala Veya.

Coordenades: UTM 31 S 477342.9 E 4367655.60 N DEC. Lat.: 39º 27.493’N Lon.: 2º 44.199’E

Rafeubetx

Rafeubetx

Foto: Joan Campomar Cerdà

Situada entre el Cap de Cala Figuera i l’Illa del Toro, és una de les poques zones ben conservades del sud-oest de la Serra de Tramuntana. Ens rememtrem a la descripció geològica feta pel geògraf Marc Martorell Albertí, que ens explica que es tracta d’una zona de penya-segats verticals, amb caiguda de blocs al peu del mateix, format per una vessant d’aport detrític amb una potent duna fòssil, de calcarenites segurament del Miocè Superior…I també a les dades geogràfiques i etimològiques trobades a toponimiamallorca.net.

Cala Barques: els topònims d’ara i d’abans.

Cala Barques 2

El Penyal d’Enmig, a la platja, envoltat de xarxes apunt per a embarcar. Barques a recer del Galerot.

Foto: Guillem Bestard

Cala Barques: els topònims d'ara i d'abans.
Messina, el Galerot i el Caló

Foto: Joan Campomar Cerdà

Aquesta emblemàtica cala de Pollença, també va haver de patir els canvis a causa de la construcció indiscriminada a partir dels anys 70, i no cal entrar en detalls. Però abans d’això, dos accidents geogràfics ben característics de Cala Barques ja varen haver de sofrir escapçades importants degudes a la proximitat de la patètica Guerra Civil espanyola.
Primer: el Galerot. Un preciós i enorme escull gairebé arran de platja es va destruir perquè molestava la línia del niu de metralladores que hi hauria una mica més enrera, damunt la platja, i que encara hi és. Comparau les dues imatges i veureu com era i com és.
Segon: el Penyal d’Enmig. D’aquest ja no en queda res. Haurem d’observar la foto de Guillem Bestard per veure que s’ubicava enmig de Cala Barques, i que no era molt alt i s’obria en forma de ferradura mirant cap a Llevant. Vull aprofitar per fer un petit homenatge a en Pep “Durai” i a la seva memòria, ja que la descripció d’aquest penyal feta per ell abans que jo mateix descubrís la fotografia de Bestard, fou perfecta. A part d’això m’ha situat i fet conèixer la immensa majoria de topònims que van des del Cap de Formentor fins al Cingle del Càrritx, i això ja és Escorca. Anècdotes i històries relacionades amb la mar, la pesca, el contraban, contades amb una claretat i una “xispa” pròpia d’ell mateix, faran que no caiguin en l’oblit. I ell, evidentment, tampoc!
El Penyal d’Enmig fou escampat en mil miques a força de barrobins.
Les platges: el Galerot separa Cala Barques amb dues platges ben definides, una gran i una petita. La gran la coneixem amb el nom de Messina, i la petita és el Caló.
Les puntes: a la part de tramuntana,  pocs metres després del mollet hi trobam la Punta du Forat. A la part de xaloc tanca la cala la Punta de l’Escorxa, ja que els mariners hi picaven escorxa de pi per treure el ” suc d’enclitar”, un suc de color marronenc que empraven per tenyir les xarxes. Es pot dir que aquesta punta ha desaparegut…
Sabem que la cala de Sant Vicenç és molt rica en toponímia, i, amb aquesta entrada seguim la tasca de divulgació de topònims d’aquest indret i que començàrem amb Els Forats del Cavall Bernat.