El Genetar d’Albeguins

Genetà d'Albeguins

Foto: Sebastià Bota

Aquest és el nom que reb el caire d’Albeguins. Tot i que amb la forma del parlar diferenciat se’l coneix com ” U Genetar d’Ubeguins “.

Orientat a ponent, aquets caire és ben característic tant per la seva vegetació com per les formacions de la mateixa roca. Pel que fa al primer aspecte, la vegetació, al mateix caire hi trobam alzines, ullastres, figueres de moro, mates, lletrades,… La roca és curiosa per la quantitat de petites formacions que s’hi donen: alguns degotissos en forma d’estalactites, alguns vermells, i petites coves. Pensam que aquestes són les que han pogut donar lloc al topònim, ja que “genetar” ve de geneta, aquest conegut animal, com a felí, tan temut pels pagesos. Segurament aquestes devien tenir el cau dins les coves a què ens referíem fa un moment.

Anuncis

Les Derrocasses

Derrocasses 2

Cabana quadrada

Derrocasses 1

Naveta simple

Fotos: Joan Campomar Cerdà

plano3

Ens trobam davant un curiós topònim, descriptiu, que pot suggerir un conjunt de roques grosses i desordenades en si mateixes. Fins i tot hi podem trobar certa relació i parentesc amb un altre topònim, aquest ben conegut, com és El Cap Enderrocat a la Badia de Palma. Així enderroc es refereix a materials esbucats, i l’indret que avui ens ocupa, és a simple vista com un gran esbucament.

De ben aprop la cosa canvia. El nom perd sentit i s’observa quelcom construït, fins i tot amb un cert ordre. I és que ens trobam davant una naveta simple a la part inferior ( foto 2 ) del 1600 al 1100 a.C., i amb una seria de cabanes quadrades a la part superior ( foto 1 ), del 1100 a.C. Per tant, aquest és un talaiot molt interessant ja que es troba a certa altura, a uns 500 metres per sobre el nivell de la mar amb què els habitants podien controlar gran part del nord-est de l’illa. Ademés podien aprofitar les aigües del Torrent de Massana, que es troba a un centenar de metres de l’indret.

Tanmateix, l’home dels nostre dies, no només ha aprofitat el lloc com a punt de referència amb el nom de Les Derrocasses, sino que aprofita els materials ( en aquest cas, simplement, les pedres ) per fer-se’n la típica barraca de carboner: just a la part inferior del conjunt talaiòtic podem observar una d’aquestes barraques, i, a l’entorn, diversos rotlets de sitja. Així i tot, amb la frenètica evolució dels darrers anys, aquestes petites restes d’activitat recent a la Serra han perdut tota la utilitat i ens semblen tan llunyanes com les anteriors.

Agraïments: A Josep Vilanova per mostrar-me l’indret, i a Joan Maiol, per les dades tècniques i històriques del jaciment.

Coordenades: UTM 31 S 49460.43 E 4409695.99 N Dec.: 39º 50.188 N 2º 58.222 E

Es Corral de ses Cabres

Corral 2

Vista del Corral de ses Cabres amb els seus dos compartiments

Corral de les Cabres

Detall de l’arrassant que conforma la Paret Cabrera

Fotos: Joan Campomar Cerdà

Son Fortesa, de Puigpunyent, és una de les possessions més impressionants del sud-oest de la Serra de Tramuntana. Dins ella, la finca de Sa Muntanya ens fa pensar amb la gran activitat que hi devia haver altre temps: el gran aljub de darrera la casa, Sa Teulera Vella i Es Corral de ses Cabres són construccions que poden corroborar l’envergadura d’aquestes tasques.

Una de les caractéristiques que criden més l’atenció del Corral de ses Cabres és la manera amb què l’arrassant culmina la darrera fila de pedres; i és que és una paret cabrera de llibre! Aquests tipus de parets tenen la particularitat que les pedres de l’arrassant sobresurten en relació a la resta de paret, d’aquesta manera el bestiar no la podia saltar.

De parets cabreres en podem trobar moltes en tota l’illa, emperò crec que podem destacar primer, la Paret Cabrera ( i que és un topònim!!! ) que hi ha entre Na Freda de Morei i es Porrassar, a la Serra de Llevant; en segon lloc, la paret cabrera del Coll de Míner, i que divideix Fartàritx den Vila i del Racó amb Míner Gran; i com a tercer exemple, la que fa partió entre l’Ofre i Comassema i que travessa Torrent i Camí des Barrancons.

A part de les parets cabreres, segurament hom en pot conèixer d’altres com, la paret d’esquena d’ase o d’esquenadà – en aquest cas se suprimeix la darrera sil·laba de sonoritat neutre com en els casos de La Malè ( de malesa ) o de La Clò ( de closa o clova ) però pensam que es tracta del mateix tipus de paret -, la part superior de la qual prèn forma triangular; i, la paret d’esquena de verro, la part superior de la qual és rodona, molt utilitzada com a paret decorativa sobretot a Menorca.

Empero l’argot emprat per referir-se  a les eines i las elements que conformen la paret no és tan conegut, i aquest és el moment per oferir-ne una breu relació:

  • reble: pedres de petit tamany que s’utilitzen per omplir l’inerior de la paret.
  • matacans: són pedres más grans que el reble però més petites que les pedres que vestirán la paret: també s’utilitzen per omplir.
  • ganyes: els buits que hi ha a l’interior de les pedres vistes és coneix amb aquest nom. Les ganyes s’omplen de reble.
  • igualada: es tracta de la penúltima fila. Aquesta fila manté el mateix nivell.
  • arrassant: és la darrera fila. La junta que hi ha entre la igualada i l’arrassant se sol veure ben recta.
  • capginya: columna de pedres de la mateixa mida col·locades per vestir la paret i que la divideix en trams quan aquesta és llarga. La funció d’una capginya és la d’ésser una part més estable i evitar esbaldrecs grossos.
  • cantonera: poden ser els cantons del final de la paret o els d’un portell. S’utilitzaven pedres més grosses per fer fort i perquè estèticament feien més planta.

Les eines del marger que són moltes, de gran diversitat i de noms ben curiosos com civera, perpal, perpalina, manuella, tasconera, picassa, picassó, càvec, martells de punta i de tall, martell de picar esquerda …, posen de manifest que ens trobam davant un ofici de gran admiració tant pel resultat final com per la seva duresa.

A part de la paret, la pedra en sec s’utilitza per fer marges, camins, pujadors, barraques de roter i de carboner, forns de carboner i forns de calç.

A les possessions importants, a vegades,  dels grans margers en feien sel·lecció.  A principis de s. XX,  dos  dels bons en l’ofici es disputaren la feina a la important possessió de Formentor. En Toni Xumet i en Martí Campomar – Vaja -, eren parents, i conten que, agradant més en Martí “Vaja”,  escolliren a Toni Xumet pel fet de saber lletra.

Agraïments: A Joan Buades “Reiet”, bon i jove marger, per la informació que m’ha facilitat. I al meu pare, per la seva memòria.

Coordenades: Lat.: N 39º 38.255 Lon.: E 2º 30.327

Els Picots

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Foto: Joan Campomar Cerdà

Picots

Foto: Joan Riera Bordoi

Són l’enrocador més important de la zona. De lluny pareixen un conjunt de roques de forma piramidal on l’accés hi pareix difícil. Quan un s’hi acosta hi troba escletxes, petits passos… De fet alhora d’agafar un cabrit, els amos de la zona no dubtaven a fer-los-hi pujar ja que allà quedaven enrocats: el ca parava i l’amo pujava per enllaçar-lo. La imatge ens serveix de clar exemple.
La pràctica d’agafar cabrits amb llaç és una de les més antigues dins les activitats dels pagesos de muntanya. Hem de tenir en compte que a les possessions de certa altura, dins la Serra de Tramuntana, les famílies estaven temporades llargues sense baixar a la vila, per tant havien d’ésser autosuficients. El recurs d’agafar un cabrit era prou important ja que era menjar segur per uns quants dies.
Record el dia que vaig desar el topònim a la memòria perquè fou el mateix dia que els germans Paco i Fèlix, de Fartàritx, enrocaren el cabrit que feia setmanes que tenien ullat, i que se’ls resistia per mor de l’agilitat i destresa que tenia aquest per defugir d’ells i dels cans. Ells estaren contents d’agafar-lo i jo de poder immortalitzar el moment amb una imatge que mai hagués pensat que em serviria per il·lustrar un petit i modest article com aquest.

Coordenades: UTM 31 S 497478.55 m E 4411470.17 N Dec.: Lat. 39.51.196′ N Lon. 2.58.230′ E

El Coll den Botilla, el Pas de la Vaca i el Parat den Tamorer

Coll den Botilla - Parat den Tamorer

Coll den Botilla

Foto: Joan Campomar Cerdà

Pas de la Vaca

Pas de la Vaca

Foto: Amics de Tramuntana

Parat den Tamorer

Parat den Tamorer

Foto: Cesar Guillem

Amb les ganes d’oferir un aclariment per les confusions que apareixen amb els noms de Pas den Botilla en comptes de Pas de la Vaca, i de Coll de la Roteta en comptes del Coll den Botilla, presentam aquesta nova entrada.
El Coll den Botilla: es tracta d’un collet que comunica la Roteta amb el Parat den Tamorer.
Pas de la Vaca: és un pas de molta dificultat ja que el terreny és molt abrupte. Comunicava la ribera d’Ariant, damunt la Ferradura Gran amb la zona de la Roteta i el Parat den Tamorer. Conten els pagesos d’un temps que hi feren passar una vaca, per dur-la d’Ariant a Ternelles.
Els autors de El litoral de Mallorca, Marinas de Tramuntana, Joan Sastre i Vicenç Sastre, li diuen el Pas del Pi.
Parat den Tamorer: gran cingle que va des del Coll den Botilla al Coll dels Coloms.

Pocs indrets trobam a la Serra de Tramuntana on el paratge ens faci gaudir de tants elements relacionats amb la geografia: puntes, esculls, canals, gorgs, fonts, cocons, colls, passos…, tot al massís que forma el que coneixem com Puig Gros de Ternelles. Sense cap mena de dubte és el vessant nord el qui ens ofereix major espectacularitat. Baixant del cap d’alt del Puig Gros, una vegada assolit el Coll den Botilla, el panorama és més que interessant per molts aspectes: la possible observació d’aus com el voltor negre, els cabots de roca, els corbs, les perdius…, l’envergadura d’arbuts antics i forts com els boixos, les mates -els quals donen lloc a topònims com el Canal dels Boixos i el Pla de les Mates Velles-, també ens podem trobar amb alguns endemismes com les peònies ( Paeonia cambessedesii ) i orquidees com les Mosques blaves o Sabatetes del Bonjesús ( Orphrys speculum ), la immensitat de la ribera de Cala Romegueral, i per descomptat, la dificultat en la baixada. Aquesta és la que ens du al Parat den Tamorer, un gran cingle de pendent acusada format per mates, aritges, càrritx, estepes i rossegueres.

Agraïments: A Miquel Àngel March Cerdà, pel recull que va fer fa anys de tota la toponímia de la finca de Ternelles ( i de gairebé tot el terme de Pollença ), i que va contrastar la informació amb els “amos” que durant més anys varen estar a aquesta possessió en el segle passat: l’Amo en Joan de Ternelles i l’Amo en Tomeu ( de Campanet ).

Coordenades: UTM 31 S 498090.89 m E 4417128.88 N Lat.:39.54254′ N Lon.:2.58662′ E
Aquestes coordenades només pertanyen al Coll den Botilla.

Na Blanca i el Pla de les Arenes

Na Blanca i el Pla de les Arenes

Foto: Joan Campomar Cerdà

Aquest lloc i els seus voltants ja foren habitats per l’home en l’època pretalaiòtica. Així ho demostren les restes arqueològiques trobades al jaciment de la Cova dels Morts. També, a prop del Pla de les Arenes hi ha les restes de l’època talaiòtica, concretament a un lloc anomenat Els Clapers, així com restes de ceràmica romana. Ambdues èpoques compreses entre el 3000 i el 123 a. C.
Suposam que el topònim del Pla de les Arenes ve donat per la gran quantitat de roca de tipus arenisca que hi trobam. Així i tot, pensam que antigament es devia conrear ja que es tracta d’un terreny relativament pla i d’un bon grapat de quarterades.
Na Blanca és un Puig de 327 metres situât entre Cala Pi de la Posada i Cala en Feliu. Reb el nom pel color de la seva roca, més evident vista desde la part de les Cases Velles de Formentor.

L’Estret de Bóquer o els Penyals de Bóquer

L'Estret de Bóquer o els Penyals de Bóquer

Foto: Sebastià Bota

Fa més de 4 mil anys, als costers del Cavall Bernat, hi hagué una població prerromana coneguda amb els noms de Boccoris, Bocchorum o Bocchor. Segurament, aquests antics pobladors varen trobar el lloc estratègic i especial, com ho és encara ara.
Justament, després de l’Estret o dels Penyals de Bóquer podem intuïr que la Vall de Bóquer es conreava fins gairebé el Coll del Moro, just abans de baixar cap a la mar. Però d’això no fa tants anys. Segurament, na Maria de Bóquer, font d’informació per a la recuperació dels topònims d’aquest indret, degué treballar, partir i gaudir d’aquests conreus.
Si ens centram en l’Estret de Bóquer, cal apuntar que aquest té un component artificial, ja que va ser eixamplat a força de barrobins, abans dels anys 60 del segle passat, afectant les dues parets que el conformen. Si bé n’Anglada Camarassa se sent atret per aquest lloc, i queda reflectit en la seva pintura, curiosament, el pintor argentí G. López Naguil, d’aquest fet, en deixa constància. L’artista coneix l’illa l’estiu del 1913, i a partir d’aleshores la visitarà sovint. Justament, en una d’aquestes altres visites, s’adonà que alguna cosa havia canviat del quadre que havia pintat anys enrera.

Estret II

Estret I

Aquests dos penyals són part d’un conjunt de penyals que hi ha entrant a la Vall de Bóquer, a davall del Penyal Roig. Tots plegats formen els Penyals de Bóquer.